Aquests versos que William Ernest Henley va dedicar a Nelson Mandela son perfectes per il·lustrar el sentiment que ara ens atrapa.

Estem a una muntanya russa, pujant i baixant contínuament. Quan sembla que tot va millor, de cop i volta passa alguna cosa i ens trenca les esperances. Un altre cop, cap avall. Ens enfonsem, pensem que mai s’aclarirà res, no sabem com eixir,...

En realitat, som els mateixos que fa uns dies, quan estàvem eufòrics. El que canvia son les circumstàncies, i aquestes no son “les ames del meu destí”.  Jo mane del meu destí, jo sóc el meu capità, jo porte el meu vaixell.

Si assumisc la meua responsabilitat, tot va perfecte. Ocupe el meu lloc, el meu espai, sóc capaç d’obrir les portes que se’m posen davant, de travessar passadissos foscos sense por, d’omplir la casa d’alegria.

Això ajudarà a tota la meua família, a tota la humanitat. Sols ajudant-nos uns als altres podrem canviar aquesta societat i fer-la millor. I sols amb una societat millor podrem eixir d’aquesta situació en la que ens trobem. I això els ho devem als nostres fills i filles. Som el seu futur.

PD: Si necessiteu alguna cosa, que comentar el que siga o algun dubte, podeu en posar-se en contacte amb nosaltres i entre totes i tots ho resoldrem.

Si teniu alguna reflexió per compartir, també ens la podeu passar.

Teniu la via del Remind o pel correu Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.