By: Aitor

EL SISTEMA SOLAR

El sistema solar és el conjunt de objectes gravitacionals que giren en òrbita al voltant d’una estrella anomenada Sol.

Al sistema solar hi ha 8 planetes, seguint l’ordre de més a prop del Sol al més allunyat:  Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Els 4 primers planetes son rocosos, considerablement més xicotets i estan composats principalment per roca i metall, en canvi els 4 planetes més allunyats del Sol son gegants gasosos, i estan composats per gel i gasos.

El Sol és l’únic cos del sistema solar que emet llum pròpia degut a la fusió termonuclear de l'hidrògen que va transformant-se en heli al seu nucli.

1- Descobriments i exploració

Fa molts anys, les antigues civilitzacions pensaven que la terra era el centre del univers (teoria geocéntrica). Però al llarg de la història molta gent va demostrar que això no era cert. Al segle III a.C  un grec anomenat Aristarco va proposar la teoria heliocéntrica, més avant el matemàtic hindú Aryabhata va fer el mateix, encara que la verdadera revolució es va produir quan el polac Nicolàs Copérnico ho demostrà. La seua obra va conseguir una ampla difusió encara que circulava de mà en mà, en privat. L’obra de Copérnico deia que la Terra feia dos moviments: de rotació (girant sobre el seu eix cada vint-i-quatre hores) i de translació (girant sobre el Sol cada any) amb la particularitat de que aquest òrbita que va definir era circular i no elíptica com es va demostrar després. 

El treball de Copérnico va inspirar a científics com Galileu Galilei, qui va inventar el telescopi descobrint que al voltant de Júpiter hi ha satèl·lits naturals (com la nostra Lluna). Eixe descobriment  va afectar al geocentrisme doncs aqueixa teoria deia que tot orbitava a la terra i aquells cossos estaven orbitant Júpiter. Açò va generar un greu conflicte  amb l’esglesia.  Finalment la teoria heliocéntrica tindria suport experimental décades després amb el descubriment de l'aberració de la llum per el astronom anglés James Bradley en 1725  i la mesura del paralatge estelar efectuada pel matemàtic alemà Friedrich Bessel en 1838.

En 1655 el científic neerlandés CHristiaan Huygens va descubrir el satèl·lit Tità i la verdadera natura dels anells de Saturn establint per pimera vegada les dimensions reals de l'aleshores conegut sistema solar (6 llunes i 6 planetes). El científic britànic Edmund Halley va dedicar la seua vida principalment a l’anàlisi de les òrbites dels cometes.

A mitjans del segle XX, el 12 d’abril de 1961, el cosmonuta Yuri Gagarin es va convertir en la primera persona en arribar a l’espai. També el 16 de juliol de 1969, la misió dels EEUU Apolo 11, a càrrec de Neil Amstrong, va  arribar a la Lluna amb éxit.

2- Característiques generals

Segons les característiques, els cossos que formen part del sistema solar són aquests:

• El Sol, que és una estrel·la que conté més del 99,86% de la masa del sistema solar. Mesura 1.400 milions de km de diàmetre, es composa d'un 75% d'hidrógen, un 20% d'heli , i un 5% de altres elements com oxígen, carbó i ferro.
• Els planetes, estàn dividits en planetes interiors i exteriors. Tots els planetes exteriors tenen anells al seu voltant.
• Els planetes nans, són com els planetes però amb la diferéncia de que tenen tan poca massa que no han aconseguit deixar la seua òrbita neta d’altres cossos. Aquests són (de moment): Plutó, Ceres, Makemake, Eris i  Haumea.
• Els satèl·lits, són cossos menuts que orbiten un planeta com la Lluna en la Terra, Ganímedes en Júpiter o Tità en Saturn. A Saturn, per exemple, ja se li han descobert 82 satèl·lits.
• Els cossos menors es divideixen en:
  • Els asteroides, es concentren en una zona que hi ha entre Mart i Júpiter. La seua grandaria varia entre els 50 metres fins als 1000 km de diàmetre.
  • Els objectes transneptunians, són objectes gelats d’òrbites estables que se situen a l’exterior del sistema solar, com per exemple el cinturó de Kuiper o el núvol d'Oort.
  • Els cometes, són objectes gelats xicotets formats per gel, pols i pedra. Tenen el seu oritge al cinturó de Kuiper i el núvol d'Oort.
  • Els meteoroides, són objectes que no superen els 50 metres de diàmetre. Solen ser fragments de cometes, asteroides, i altres objectes més grans.

3- Formació i evolució

El sistema solar es va formar fa 4568 milions d’anys pel colapse gravitatori d’una part d’un núvol mol·lecular gegant. Aquest núvol principalment estava format per hidrògen, heli i xicotetes quantitats d’elements de generacions anteriors. Al centre, on es va acumular tota la masa, al llarg del temps, es va tornar més calent que el disc circundant fins que va arribar a un punt en el que va començar a aplanar-se en un disc protoplanetari amb una densa i calenta protoestrel·la en el centre. I els plantes es van formar per acreció a partir d’aquest disc en el que el gas i la pols es mesclava formant protoplanetes cada vegada més grans.

Els planetes rocosos es van formar a l’interior del sistema solar ja que part d’ells estan formats per metalls i silicats, que eren materials que podien existir de forma sólida prop del Sol. En canvi els planetes gegants es van formar més lluny perque on se situen aquests planetes fa moltíssima fred i els componets d’aquets poden ser sòlids. Els residus restants no van poder arribar a ser planetes, i ara els coneixem com el cinturó d’asteroides, el cinturó de Kuiper i el núvol d’Oort.

50 milions d’anys després la densitat de l’hidrógen i la presió de la protoestrel·la es van fer molt grans començant la fusió termonuclear. La temperatura, la velocitat de reacció, la presió i la densitat  van augmentar fins arribar a l’equilibri hidróstatic: la presió tèrmica va igualar a la força de la gravetat. A partir d’ací la protoestrel·la  es va acabar de formar, i ara es el que actualment coneixem com a Sol. Cada vegada el Sol ha anat sent més brillant, ara és un 70% més brillant que quan es va formar.

El sistema solar serà menys o més com el coneixem ara fins que l’hidrògen del nucli del Sol s’haja convertit en heli. El Sol es convertira en una gegant roja. I el nucli estarà prou calent per fusionar l’heli. El Sol no tindrà la suficient massa per a començar a fusionar els elements pesats i per tant el Sol tindra menys reaccions nuclears al centre. Açò provocara que el Sol es convertisca en una nebul·losa planetaria, deixant enrrere una nana blanca amb la meitat de massa original del Sol.