Quan arriben eixos moment, aturem-nos, acompanyem, escoltem, estigam presents, deixem fer, donem-nos temps tots junts per acceptar el que ens ha tocat viure. Totes i tots, menuts i grans, estem vivint moments d’una complexitat emocional important. Els adults tenim més eines per poder-ho gestionar, i podem ajudar, acompanyar els nostres fills i filles a entendre què estan vivint.
Hi ha qui aguanten millor el confinament, hi ha que ho porta pitjor. Hi ha criatures més casolanes, i hi ha més d’eixir per la natura, hi ha qui és més tranquil en el joc, i hi ha qui és més expansiu,... i tot és perfecte. Xiquetes i xiquetes son les mateixes persones que eren abans. No han canviat. El que han canviat son les circumstàncies que estem vivint, i que les hem d’aprofitar com un gran aprenentatge, sobretot emocional.
Proposem, muntem l’espai de casa perquè xiquetes i xiquets puguen jugar de manera lliure, i tinguem guardat el llistat de propostes per quan facen falta. Ara és moment de pregutar-los: Com estas? Però també de preguntar-me: Com estic??
Mirem de combinar moments de joc amb ells, ratets de contes, moments de joc lliure, moments per que aflore l’avorriment, moments per estar sols,... i fem-ho sobre la base d’un ritme regular i estable. En aquesta situació tant complexa, necessiten alguna cosa que ens done seguretat. Tenir uns horaris més o menys definits per esmorzar, dinar i sopar, per diferenciar els dies, i sobre això anar organitzant el dia, la setmana, però també deixar espai a la improvisació, al que ens done la gana fer en cada moment.
Volem pensar que el gran aprenentatge que podem fer d’aquest confinament, a banda de replantejar-nos quin tipus de societat volem ser i en quin món volem viure, és aprendre a estar amb els nostres fills i les nostres filles. Aprendre a observar, a escoltar, a donar temps, a estar al seu costat, a posar paraules, a gestionar conflictes entre germans, o amb un mateix, a gestionar el malestar que la situació genera i que es fa visible en coses xicotetes. I això, que de per si sembla senzill, és d’una complexitat brutal. Perquè a més, ¿com podem acompanyar els infants, si ni nosaltres mateixos podem gestionar això que estem vivint?.
El que estem vivint és una experiència de vida que ens marcarà com a individus i com a societat. La millor cosa que podem fer ara ha de ser Estar.
PD: Si necessiteu alguna cosa, que comentar el que siga o algun dubte, podeu en posar-se en contacte amb nosaltres i entre totes i tots ho resoldrem.
Si teniu alguna reflexió per compartir, també ens la podeu passar.
Teniu la via del Remind o pel correu Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
